El passat dia 12 vam iniciar les classes del nou curs 2018/2019 i avui serà el primer dia de “normalitat” (almenys horària) per als Peixos i Tortugues que s’estrenen enguany amb nosaltres.
Tornen les presses, els “vull dormir 5 minuts més”, les extraescolars, les discussions per triar la roba, l’esforç mental per recordar què han de portar a classe l’endemà i si fan gimnàs o dansa… però per als nostres infants tornar a escola vol dir tornar a veure els companys i companyes, començar a pensar en la preparació de les festes de l’escola, posar ganes per cuidar dels més petits, experimentar, aprendre, créixer i, per què, gestionar conflictes. I és que, com deia Martí i Pol, “tot és camí des d’ara”.
L’AMPA torna a l’Escoleta amb molta feina per fer! Estigueu ben atents als mails i la web de l’AMPA!. Com sempre, us desitgem a les famílies que repetiu que tingueu una bona entrada al nou curs, i als que us incorporeu ara, sigueu molt benvinguts i benvingudes!
Tornem a compartir aquest text de Carles Capdevila perquè segur que les famílies dels nous peixos i les noves tortugues de l’Escoleta s’hi senten identificades.
L’hora de l’adéu (el primer dia a P-3, vist per un pare)
Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola.
Ell té 33 anys. Ella aviat en farà tres. Els trenta anys d’experiència que els separen marquen les diferències. Ell ha d’inspirar seguretat, serenor, maduresa, Ella encara té dret a estar nerviosa, insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por davant del que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no s’acaba el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola.
Ell li ha explicat tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes tisores, i una bata. Que el pati és tan maco, que la mestra l’estimarà molt, que jugarà i farà amics, que aprendrà tantes coses, que un dia anirà a piscina i un altre farà música. Que hi ha dos tobogans, que la mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a berenar juntes, i tornaran a casa i llegiran el conte de les tres bessones…
Ella ho ha entès tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li diu el pare, posa cara de nena il·lusionada i fins i tot arriba a dir: “Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que calia tranquil·litzar-lo, donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada cinc minuts que s’ho passaria tan i tan bé.
Ell s’ha aixecat nerviós, amb el cor encongit. Ella també. Ell li repeteix, d’esma, per pura rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina sort que avui comença l’escola. Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.
Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li diu que ja hi són, que allò ja és la porta on cada dia es diran adéu, li assenyala la nova mestra, els nous companys, li fa una abraçada i li diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que faci amics i dibuixi, i que la mare ja la recollirà a la tada. Ella, la insegura, la nerviosa, la tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es posa a plorar com mai.
Ell, el madur, el serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu adéu, es gira i, en el moment de trepitjar la vorera del carrer també es posa a plorar com mai.
Els separen trenta anys d’experiència, pero els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer adéu.
molt real… es molt trist deixar plorant o cridant com mai havies sentit abans a la teva nena i jo, com a mare he de ser la forta, no mirar enrere (consells de mestres que mai entendre) i deixar-la sense consol, ja que no es la única que plora i les mestres fan el que poden….diuen “ja li passarà”, diuen “poc a poc s’adaptarà”, diuen tantes coses que no et consolen i acabes plorant al cotxe camí de la feina
molt real… es molt trist deixar plorant o cridant com mai havies sentit abans a la teva nena i jo, com a mare he de ser la forta, no mirar enrere (consells de mestres que mai entendre) i deixar-la sense consol, ja que no es la única que plora i les mestres fan el que poden….diuen “ja li passarà”, diuen “poc a poc s’adaptarà”, diuen tantes coses que no et consolen i acabes plorant al cotxe camí de la feina