El sol no és pon. Ho sabem prou bé, però ho diem així. Surt i es pon, potser una bella manera de dir-ho que no respon a la realitat, a la veritat dels fets, però hi ha tanta lletra escrita sobre què vol dir la realitat o què vol dir la veritat?
També diem: avui iniciem el curs. I sabem que no estem a l’inici de res, que un curs en porta un altre i un altre i un altre agafats de la mà de la mateixa manera que els nens i nenes de parvulari fan el trenet quan surten d’excursió. I estirem la mà cap al futur, amb la memòria del que hem viscut, del que hem sabut compartir, del que ens ha fet riure i somriure i del que ens ha fet plorar. Del que hem après i del que encara ens queda per aprendre, que és gairebé tot. Tenim la novetat de les criatures que estrenen l’escola, bellíssimes criatures totes elles en la seva irreductible singularitat. Criatures que tampoc han iniciat res, perquè des del primer moment formen part del món, d’un món estrenat però que ells reestrenen amb la seva mirada i amb la seva acció. Formen part del present de l’escola i el present de l’escola conté tots els temps, el temps passat com a memòria que es projecta de la mateixa manera que l’ombra s’endevina gràcies a la presència de la llum, i el temps futur com a esperança, com a utopia.
Ara bé, que no estiguem a l’inici de res no vol dir que no puguem desitjar-nos un bon inici, un bon començament i mirar de projectar al llarg de la vida tot el que sentim avui, aquesta novetat que irromp a les nostres vides i aquesta tendresa que ho inunda tot, la tendresa que porta cada nen i de cada nena a qui ens devem.
Bon inici de curs, estimada gent de l’Escoleta.
Jaume Cela
