Quan m’agafa la nostàlgia evoco els dies viscuts a l’Escoleta. Vint-i- sis anys no és cap broma! Hi ha molts moments que s’han anat convertint en memòria, una memòria exemplar, aquella que, si fem cas a Todorov, és un esdeveniment.
A diferència dels fets, els esdeveniments s’inscriuen en el temps, marquen un abans i un després. L’arribada de cada nen i de cada nena a l’escola hauria de ser un esdeveniment com ho és quan arriben a la vida. Com ho és el primer petó d’un adolescent enamorat, la mort d’algú que estimem o aquell dia que el nostre fill o la nostra filla ens regala un dibuix que han fet a l’escola i ens abraça i la tendresa tot ho presideix.
Doncs en un d’aquest moments de memòria recordo els passadissos de l’escola plens de vida, les parets amb murals que recullen els projectes que els nens i les nenes han estudiat.
Gràfics, textos, enregistraments de tota mena, dibuixos, graelles d’observació, fotografies, processos de treball i conclusions… diversos materials que s’exposen perquè el visitant s’informi i aprengui.
Cada exposició és un esdeveniment, un de petit però un esdeveniment, un regal que els nens i les nenes, amb l’ajuda dels mestres i de les famílies que hi col·laboren, fan a la comunitat educativa, la de dins i de la de fora.
I ara arriben els dies que l’escola tanca el curs i repassa els esdeveniments de l’any, aquells moments que mai oblidarem. Ben segur que recordarem els passadissos, perquè molt sovint aquests espais ens diuen molt dels principis que aquesta comunitat mostra i que intenta que arrelin.
Bon estiu a tothom.
Jaume Cela
