La confiança que tinc amb la gent de l’Escoleta de tots els temps fa que em decideixi a enviar-vos aquestes paraules, potser les més personals, les més íntimes que us he fet arribar mai. Em sento com un actor que ha de pujar a l’escenari nu com el dia que va arribar al món, sense haver de disfressar-se, protegit, si de cas, per les paraules i els gestos que vol compartir.
L’altre dia us comentava que aquest curs celebrarem els 40 anys d’història de l’Escoleta. Ho hem fet públic a les xarxes socials i ja hem rebut molts comentaris d’exalumnes que participaran a la trobada que farem a final de curs. No em calia veure aquesta reacció tan ràpida perquè sé de la generositat que tenen en el judici que fan del temps compartit. Celebren els nostres encerts com a educadors i accepten els errors sense fer-nos-en retret. Serem una bona colla el dia de la trobada. Omplirem el pati i els edificis i gairebé segur que hi haurà un ball de gitanes de record Guiness. Ens retrobarem i continuarem la conversa que mai no hem interromput malgrat el temps transcorregut i l’espai que pretén inútilment separar-nos imposant les lògiques de les distàncies físiques. Farem evident que l’amor és el que sempre sobreviu. Malgrat tot, l’amor que som capaços d’expressar és allò que ens fa companyia sempre, que s’arrela en el present i es projecta en el futur fins a la fi del temps.
Ahir vespre, abans d’anar a dormir, se’m van fer presents moltes vivències i constatava que l’experiència de l’Escoleta ha marcat profundament la meva vida i estic segur que la de molts de vosaltres. I aleshores he pensat en els que al llarg d’aquests anys ens han deixat. Membres de la comunitat de l’Escoleta que la Desconeguda va venir a buscar molt abans del que esperàvem, si és que arribem a esperar-la alguna vegada. He pronunciat els noms dels exalumnes en veu baixa i els he evocat un per un. He intentat pensar quin grau de raó té el vers del poema de Maragall que es titula “En la mort d’un jove”. El vers en qüestió exclama: Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!
El poeta comença amb una exclamació, s’adreça a la mateixa mort, la tracta de tu i l’associa amb la bellesa. Us confesso que no estic encara preparat per fer meu aquest vers, tot i que em commou profundament. Com em commou recordar els que es van morir –i com dol escriure aquest verb sense cap mena d’eufemisme. I sí, té raó el poeta perquè ara els evoco bells. Els recordo jugant al pati, participant a les assemblees de classe. Ballant per Carnestoltes. Cantant en tots els concerts. Els evoco mossegant-se la punteta de la llengua quan aprenien a escriure o a llegir. A comptar amb els dits. Els evoco mirant els paisatges o amb ulls perduts entre els peus quan els renyaves. Els recordo dient alguna mentida o fent-nos evidents les veritats més amagades del món, aquelles que ens permeten descobrir que l’emperador va nu. Els faig presents amb tanta intensitat que tinc la impressió que si allargués la mà els arribaria a tocar.
Serem una bona colla, el dia de la festa. Riurem i, potser, plorarem. I ells estaran barrejats entre nosaltres com ombres amables, fent-nos presents els misteris de la vida, els interrogants més essencials. Presències arribades del lloc on ara habiten, al fons del cor de tots els que vam tenir el goig de conèixer-los. I sabran dir-nos a cau d’orella el que necessitem escoltar i sabran consolar-nos del nostre desconsol. També són generosos els nostres morts.
Jaume Cela
