Celebrem els quaranta anys de l’Escoleta. Podríem comptar, per exemple, els centenars de nens i de nenes que han crescut en aquesta institució. La quantitat de mestres i especialistes que hi hem treballat, que hem construït la nostra experiència entrant i sortint de les aules i dels altres espais. El personal no docent, el servei de menjador. Els monitors i les monitores, la gent del transport escolar, les persones de la neteja, els practicants, les administracions. Les famílies que heu confiat les persones que més estimeu a aquesta escola que aquest any en fa quaranta.
Però defujo les xifres perquè m’estimo més evocar la vida sense números, tot i que els números són molt importants. Evoco les celebracions comunes, les danses, els concerts i el recitals de poesia de final d’etapa. Les colònies. Les exposicions als passadissos. L’esdeveniment de la primera paraula llegida o escrita, del primer número o del primer dibuix que penja a la paret de l’aula. La descoberta d’una resposta científica que no anul·la, si no que complementa, la resposta mítica. Recordar els noms de cada criatura, els seus bellíssims rostres i la seva singular mirada al món. Les seves llàgrimes i les seves alegries, que són les nostres. Els moments de dol, aquells dies que el dolor es torna un gat rabiós que t’esgarrapa sense cap mena de compassió. Recordar les llargues reunions per concretar un projecte que mai està del tot acabat, que sempre es va fent i refent. La memòria individual i col·lectiva, la memòria del temps dels esdeveniments. Els Kairós abans que el Kronos. Les pors a les retallades, les lluites per dignificar l’ofici més bell del món. Les nostres petites mesquineses, les nostres petites enveges, les nostres petites ràbies. I els nostres encerts. El camí que hem fet junts i els camins que hem somiat. La tossuderia per aconseguir millorar encara més. La capacitat d’aprendre dels errors. El fet de voler ser més humans i trobar respostes diferents a l’ús de la força i de la violència davant els conflictes i les injustícies. La generositat i la compassió quan han calgut. Recordar les obres del pati, les esquerdes als edificis, les reunions i reunions i reunions per reflexionar sobre les accions que fem, sobre les seves causes i les seves conseqüències. Les reflexions, ras i curt, sobre la nostra acció educativa que sempre es queda curta, a les portes dels nostres desitjos.
Una excusa, la d’aquests quaranta anys, per compartir memòria. Som la nostra memòria, plena de forats, rica en la diversitat de tots els records que la celebració ens permetrà posar en comú i descobrir que en allò més fràgil i més petit rau la clau del misteri de la bellesa i de la bondat humanes.
I les mirades dels nostres nens i nenes, nostres però del món. Nens i nenes que han crescut al nostre costat i que ens han fet créixer quan han expressat què esperen de nosaltres. Les nostres petites esperances.
Puc dir, puc proclamar als quatre vents que hem estimat i estimem i estimarem, perquè el nostre ofici d’educadors comença cada dia. És com un collaret inacabable, el teixit d’una Penèlope que no necessita les ombres de la nit per desfer el que ha teixit durant el dia, perquè de l’error aprenem. Una xarxa de pescador plena de nusos que ens fan forts i fràgils alhora.
I puc proclamar als quatre vents també que estem disposats a continuar treballant per celebrar el dia de després dels quaranta anys.
No oblidem que allò que sempre sobreviu és la capacitat d’estimar i a l’Escoleta, amb marrades, encerts i equivocacions de tota mena hem estimat molt. I encara ens queda força, il·lusió i compromís per estimar molt més.
Jaume Cela
Per molt més Escoleta!!