Com que ja sóc bastant gran, vull dir que sóc bastant vell, -res d’això de la tercera edat- tinc molts exalumnes i d’edats molt diverses. Alguns, els dels primers temps, arriben a la seixantena. Homes i dones fets i refets, homes i dones que eren criatures quan jo era una mica menys criatura que ells.
Una de les experiències que m’omplen més, que em fan sentir una mena de tebior que no sé descriure, és quan em trobo amb exalumnes, quan puc continuar una conversa que va néixer fa molts anys, quan podem compartir el que fem, veure com ens tracta la vida, com estan els nostres somnis i les nostres realitats… i fixeu-vos que faig servir el pronom “ens”, no “em” i “nostres”, no pas “vostres”, perquè en aquestes trobades l’asimetria inicial que explica la relació mestre-deixeble s’ha anat aprimant. Quan aquesta asimetria preval no podem parlar d’amistat. Una de les coses que m’ha ensenyat fer d’aprenent de mestre durant tant temps és que és difícil ser amic dels teus o de les teves alumnes. Has de ser al seu costat per tot el que necessitin i sempre. I quan t’equivoques mirar d’equivocar-te a favor d’ells, però existeix l’asimetria de que us parlava, perquè ells no són responsables de tu i tu sí que n‘ets d’ells. Però quan el temps ha fet la seva feina, aquesta asimetria es redueix i és quan puc dir que tinc exalumnes amb qui puc parlar de tot, que me’ls sento tan a prop com a prop em sento amb amics i amigues de la meva generació.
I tot plegat, i aquí treu el nas un detall molt important, per pura gratuïtat, perquè jo ho vull, perquè vull mantenir viu aquest lligam. Però, i encara és més important, perquè ells i elles ho volen també. Sense aquesta voluntat compartida no hi ha trobada.
Aquestes ocasions són una festa –i algunes poden ser doloroses perquè a la vida pinten bastos-, perquè es digne de celebració que quan ja volen sols s’aturin un moment per esperar-te i per interessar-se pel que fas i per explicar-te quines són les seves esperances, com la vida els ha ferit i com la vida els ha il·luminat. Aquestes trobades sempre em commouen profundament.
Em reconforta poder-vos-ho explicar.
Bones vacances i, si tot va bé, fins al curs vinent.
Jaume Cela
