Un dels tresors de la humanitat són els grans relats provinents de les cultures diferents que conviuen en el nostre planeta. El temps de Nadal ens recorda una vella història, un mite bellíssim: la criatura indefensa que neix en un portal. La tendresa entre munts de palla que li donen escalfor. Després hi afegirem el bou i la mula i, crec recordar, l’aranya del conte de Carner que li regala una manta que ella ha teixit. Tendresa que ens inunda, tendresa que ens porta a buscar maneres de reconciliar-nos i d’agafar forces per continuar lluitant per allò que ens sembla important.
La tendresa de la criatura que ens necessita. De la criatura que neix al portal i que és la mateixa criatura que arriba a les nostres costes i a qui tanquem les portes. La mateixa criatura que plora perquè li fa mal la panxa, una panxa que creix desmesuradament per culpa de la gana, la mateixa criatura que plora sota les runes i que ho ha perdut tot. La mateixa criatura que riu plena de regals al voltant d’un tió, d’un arbre o d’un pessebre o de qualsevol altra símbol que pertany a altres cultures que ara ja són una mica nostres. La mateixa criatura que sap que és estimada pels grans que conviuen amb ella, que estan disposats a assumir el compromís d’ajudar-les a créixer en bondat, en intel·ligència i en felicitat.
La mateixa criatura que és cadascun dels vostres fills i de les vostres filles, cadascun dels nostres i les nostres alumnes. Criatures amb noms i cognoms, amb les seves pors i les seves llàgrimes, les seves paraules, els seus somriures, els seus dubtes i els seus silencis i els seus misteris. I amb les seves descobertes i les seves preguntes que ens fan memòria que anem despullats, com l’emperador del conte.
La tendresa de Nadal es fa present, arriba i tant de bo s’instal·li a casa nostra i no marxi mai més.
Per tant, estimades famílies, aprofiteu aquests dies, ja sé que ho feu sempre, per estimar-vos els vostres fills i filles, acaroneu-los, consoleu-los, rieu amb ells i, quan convingui, renyeu-los sense donar la sensació que tanqueu cap porta. I recordeu el misteri de la tendresa humana que sorgeix una nit lluminosa en un pessebre i ens ajuda a reconciliar-nos amb el món.
Bones festes, estimada colla de l’Escoleta.
Jaume Cela
Hola Jaume. Intento llegir tot el que escrius, tant en aquest blog com al suplement Criatures del diari Ara. Sempre n’aprenc alguna cosa i em deixes una bona estona pensarós.
Moltes gràcies per compartir les teves reflexions Jaume.
Bones festes