S’acosta el dia de Sant Jordi i és un bon moment per recordar un dels valors de la literatura –de la ficció en general que es pot expressar en llenguatges diferents: dialogar amb els morts.
Els éssers humans som, entre altres coses, éssers que ens fem preguntes i que busquem respostes. Una de les funcions de la institució escolar és ajudar a que els alumnes aprenguin a fer-se preguntes amb sentit i estiguin disposats a arriscar les seves seguretats per trobar respostes que els poden canviar la vida.
La literatura ens ensenya a formular preguntes i ens dóna respostes sempre insuficients, mai del tot definitives.
Des de la nit dels temps, els éssers humans ens hem interrogat sobre qüestions com aquestes: qui som, d’on venim, quin és el sentit de la vida, que hi ha després de la mort, què significa viure amb els altres, quin valor tenen les altres persones, per què existeix el bé i el mal, per què estimem o per què odiem… I cada època ha trobat maneres diferents de respondre aquestes qüestions que totes unides formen part de l’experiència humana. La literatura de ficció ens dóna un seguit d’aproximacions que enriqueixen el nostre present.
Ens podem preguntar sobre els orígens del mal i podem avançar respostes científiques que obeeixen a recerques de tota mena. Al seu costat –al costat de la ciència- existeix el mite, una altra resposta que no hem de viure de manera oposada a la primera sinó de manera complementària.
La ciència tendeix a generalitzar i la ficció literària singularitza. Podem analitzar des de perspectives científiques diferents l’experiència del mal en els camps d’extermini i buscar-ne les causes, però la ficció singularitza aquesta realitat. Primo Levi o Imre Kertész, que ha mort fa uns dies, ens expliquen la seva relació única amb el mal absolut, la seva experiència vital lligada a l’existència dels camps de la mort.
La química ens pot donar informació sobre la importància de l’olor en les relacions amoroses, però Bovary, Julieta o la nostra Colometa ens mostraran aquest sentiment des d’una perspectiva singular que farà que nosaltres, en llegir-la, puguem afirmar que tenim més vides que els gats perquè hem afegit a la nostra la dels personatges literaris.
Llegir és mantenir una conversa amb aquells que ens han precedit. És, d’alguna manera, fer present en el nostre present el passat i projectar el resultat cap al futur.
Quan llegim o expliquem a les criatures el “Patufet” o “El flautista d’Hamelin” els inscrivim en una conversa que mai no acabarà sobre fets essencials que formen part de la naturalesa humana.
Jaume Cela
Quina bona reflexió, personalment sempre tinc dificultats en explicar l’existència del mal… i malauradament està força present al nostre voltant…