Gent de l’Escoleta: ho heu tornat a fer
Bona gent de l’Escoleta: ho heu tornat a fer. I davant d’aquest fer només puc donar-vos les gràcies. Heu tornat a convidar-me a estar amb la colla de sisè cada dilluns. Una hora amb un grup i una altra, amb l’altre. I què farem: doncs llegirem “La isla del tesoro”, de Stevenson.
En aquesta ocasió hi ha dues particularitats que vull destacar. La primera és que em deixeu unir les meves tres passions confessables: la literatura, el cine i l’educació. La segona és que el llibre triat és una de les poques obres que faria llegir de manera obligatòria a tota la població del mon quan estrenen l’adolescència. Quin descobriment tan magnífic de l’ambigüitat humana.
I un altre punt més: aquest curs farà cinquanta anys que em vaig estrenar d’aprenent de mestre i encara continuo aprenent d’ells i d’elles, de tots i de cadascun.
L’altre dilluns em vaig estrenar. Vam estar conversant sobre la importància que té saber llegir i sobre les funcions del text escrit. Vam compartir que de llegir no en sabem mai prou, que sempre en podem aprendre una mica més. Vam comentar la importància que té que sapiguem fer-nos preguntes. Els vaig convidar a que es fessin una pregunta important. Va sortir aquesta: Com es va formar l’univers? Jo els vaig explicar que llegir ens permetia parlar amb els morts. Una frase misteriosa que els va sorprendre. La vam il·luminar ben aviat. Els deia que quan entrava a una biblioteca, per exemple, i em feia aquesta pregunta sentia unes veus que em cridaven des dels prestatges de la dreta. Eren Copèrnic i Galileu i m’explicaven algunes coses de l’univers. I més enllà sentia la veu dels grecs i encara més enllà la del llibre del Gènesi i aquí una noia va dir que el Gènesi explicava mentides perquè l’univers no es podia haver creat en un dia. Òndia, em vaig dir per dins. quina oportunitat tan magnífica per parlar de les diferències i la complementarietat dels llenguatges científic i mític. I encara una altra veu: la de Hawking. I més veus com… fins que podem afegir la nostra, la nostra interpretació i el nostre estudi sobre les coses del mon. La nostra veu al costat de tantes altres que ens han precedit.
Quina estona tan memorable. Fins i tot, i no em feu explicar com, vam acabar parlant del forats negres i jo els vaig confessar la meva ignorància en aquest tema, però hi va haver un noi que va aixecar la mà i va explicar això dels forats negres amb tanta claredat que fins i tot jo el vaig entendre.
Quin regal rebo cada dilluns! Continuar entrant a la classe després de cinquanta anys. Cinquanta anys des d’aquell dia que vaig respondre afirmativament a la pregunta que em van fer els mestres del Castell de les Quatre Torres, un castell que feia tots els papers de l’auca menys el de ser una fortalesa militar, que és el que era, i que estava situat vora el mar, al barri, avui desaparegut, del Camp de la Bota. Em van preguntar si volia fer de mestre i després de rumiar-ho un parell de minuts, tot i que mai abans hi havia pensat, vaig respondre que sí. Aquestes decisions només es poden aprendre als divuit anys, quan confies que pots canviar el mon. No he sabut mai amb certesa si el mon ha canviat gaire – en allò que és fonamental per construir la nostra humanitat comuna. Però el que va canviar va ser la meva vida i d’una manera radical. Vaig deixar la pell d’oficinista encorbatat per entrar a les aules més lleuger d’equipatge amb ganes d’ensenyar als altres i he acabat aprenent que els veritables mestres, que les veritables mestres són els vostres fills i filles.
El favor que em feu no els puc pagar amb res, només amb unes quantes paraules. Gràcies, bona gent de l’Escoleta per deixar-me venir a l’escola. L’any vinent canviaré la desena, passaré de la “tena” a una altra “tena” i penso que ja m’haurà arribat el moment de jubilar-me, però de debò i no em feu explicar què vol dir aquest “ de debò”. Però em temo que em tornareu a convidar i jo cauré de bell nou i de quatre potes en la temptació, com reclamava Wilde. Els cants de sirena ja sabem què representen si pensem en el pobre Ulisses. Però el cants de les criatures!!! Ai, qui es pot resistir a les seves cançons!
Jaume Cela
