Hem de parlar… per Jaume Cela

Us desitjo un bon curs. Us el desitjo i me’l desitjo, perquè continuaré venint a l’Escoleta a fer treball voluntari amb la colla de sisè. No sabeu com us agraeixo que em deixeu continuar formant part d’aquesta comunitat educativa que estimo moltíssim, una comunitat que aprèn els uns al costat dels altres, els uns dels altres i que creu que l’error i el fet de qüestionar el  món i qüestionar-se són elements imprescindibles d’aquest aprenentatge.

Una comunitat educativa que té un gran repte només començar: parlar dels atemptats que hem patit de manera directa. I no és gota fàcil respondre les preguntes que ens fan els nostres fills i filles, els nostres i les nostres alumnes aquests dies: per què hi ha persones que fan mal a altres persones amb una furgoneta? I qui són els bons? I qui els dolents? I què vol dir ser terrorista? I per què hi ha qui bombardeja ciutats indefenses? I per què hi ha gent, empreses  i governs que fan negoci amb la venda d’armes? I tots som iguals? En què som iguals i en què diferents? I em pot passar a mi això que li ha passat a aquest nen? I jo em puc convertir en un assassí? I he de tenir por del meu company de classe que ve d’un altre país? O la botiguera del barri que fa molt temps que viu aquí però que té una religió diferent a la meva em pot fer mal? I què podem fer per evitar que es repeteixin drames com els que estem vivint?…

Són preguntes que he sentit aquests dies expressades per criatures i joves d’edats diferents. D’algunes en tinc resposta, una resposta aproximada, perquè la complexitat que tenen és de dimensions gegantines.

Els adults, aquells que ens sentim cridats a acompanyar fills, filles i alumnes en el procés de descobriment del món –i el món no és de color de rosa, té ben viva tota la gamma de tonalitats- hem de dir alguna cosa davant d’aquests interrogants. Dir, però sobretot fer. Hem de fer visible el bé en el món. Visible la carícia i el petó, l’abraçada, l’acollida, la compassió i el silenci davant tanta xerrameca de suposats experts. Tenim la falda per fer seure el fill que té por perquè no entén què redimonis estem fent els que tenim com a primera responsabilitat protegir-los. Tenim els ulls per mirar als altres ulls. Tenim les orelles per escoltar les seves inquietuds, tan semblants a les nostres. I tenim veu per manifestar la nostra protesta quan veiem segons quines actituds.

Estem compromesos a col·laborar que la presència de l’altre s’abordi des de la responsabilitat i la decència. Estem convidats a respectar les persones i al debat crític de les idees que tenim o davant d’allò que fem.

I tenim el commovedor testimoni dels pares de Rubí, aquests pares que han perdut el seu fill de tres anys i que són capaços de consolar l’imam de la seva localitat, d’abraçar-lo i de plorar junts.

Davant nostre sorgeix una feina que reclama la saviesa i la sensibilitat d’aquelles persones que fan puntes de coixí. No podem oblidar que som responsables del món davant de la fillada i davant dels nostres i de les nostres alumnes, aquestes persones que s’instal·len a dins nostre i que esperen les nostres reaccions davant del mal i del bé que tots portem dins i que tots tenim al costat. Volen saber què farem créixer i a què li traurem l’aire perquè no pugui fer-se realitat.

Una abraçada, estimades famílies, i una altra vegada gràcies per tot.

Jaume Cela

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someoneShare on LinkedInPin on Pinterest

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *