Moments especials… per Jaume Cela

Els que ens dediquem a acompanyar les criatures –o no tan criatures- en el procés de descobriment del món vivim moments molt especials, gairebé màgics. Vivim, ras i curt, esdeveniments i un esdeveniment sempre marca un abans i un després, es converteix en una referència en el pas del temps, del nostre temps, del temps personal i del col·lectiu.

Un d’aquests esdeveniments és quan el nen o la nena s’atura davant d’una botiga i ens diu que sap llegir. Llegeix davant  nostre el nom de la botiga o de l’agència de viatges que tenim davant del nas. Síl·laba a síl·laba ens diu que ja comença a donar sentit al món escrit. O quan comparteixen amb tu algun secret a les colònies. O el primer somriure després que la mare els ha alletat… O quan arriben a sisè i et diuen que ens enyoraran  molt, però poc després afegeixen que anar a l’institut també els fa gràcia perquè faran nous amics i aprendran coses noves. O quan et veuen assegut al menjador i tu saps que estàs a punt de jubilar-te i tens un posat entristit mentre vas menjant i s’acosta una nena de cinc anys i et pregunta si estàs trist i tu respons que una  micona i ella, com una experimentada especialista en les profunditats i en les necessitats de l’ànima humana, et recepta una abraçada i te la fa.

Moments com aquests ens omplen tant que per cada porus de la pell vessem la humanitat que volem construir, una humanitat que sempre estigui amatent a les necessitats dels altres.

L’altre dia vaig ser testimoni d’un d’aquests moments. No va ser un testimoniatge directe, sinó enregistrat.

Una classe dansa al pati de l’escola, una d’aquestes meravelloses trobades on veus que estem fent comunitat educativa. Els nens i les nenes ballen sota la mirada atenta d’en Quim. N’hi ha un, però, que no balla. És un nen amb un implant coclear. Potser té vergonya? O potser no sent bé la música? … Però el mestre s’hi acosta, no sé què li deu dir, però li agafa les mans i ballen tots dos junts.

Després de veure aquest gran moment penses que, per sobre dels missatges apocalíptics que ens parlen del món, encara hi ha persones que s’agafen de les mans i ballen juntes. I conclous que no ho tenim tot perdut.

Jaume Cela

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someoneShare on LinkedInPin on Pinterest

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *