Nostàlgia… per Jaume Cela

La Columna d'en Cela

Perdoneu aquest article massa personal. Quan em van avisar que m’havia de jubilar vaig pensar que la nostàlgia em derrotaria. No s’ha complert la profecia. La generositat de l’escola no té límit i em permet venir cada dilluns a les classes de sisè a fer això que en diuen “treball voluntari” i encara em sento part del projecte. Evidentment de manera diferent. Ara sóc un espectador privilegiat que observo el que s’hi fa i que no puc deixar de pensar que l’escola manté i renova un vell somni que crec que ja estava present en els seus inicis. Aquest projecte, somni, desig, aferrissada i tossuda voluntat, responsabilitat… respon a una pregunta inicial. Millor dit, a diverses preguntes però que les podem resumir en una de sola: com ajudem a créixer, a construir-se com a persones autònomes i responsables aquestes criatures que arriben a l’escola i que passen uns quants anys al nostre costat? Com col·laborem amb les famílies per continuar progressant, per anar esdevenint cada dia més humans?

nostalgia

El treball en equip és imprescindible i la confiança entre tota la comunitat educativa ha d’estar a la base de tot el que fem. Confiar és una paraula clau, com ho és estimar i escoltar. També és molt important recordar que aprendre i ensenyar són la cara i la creu d’una mateixa moneda i que hem de buscar l’excel·lència en tots els nostres fills, filles i alumnes però sabent que l’excel·lència no significa que tots hagin d’arribar al mateix punt. Assolir l’excel·lència és un procés i cadascú arriba allà on pot i aquest ha de ser el nostre objectiu: que cadascú desenvolupi al màxim les seves capacitats, les seves competències. Però encara una reflexió més: que aquestes competències es posin al servei del bé comú, perquè molt em temo que sense bondat la intel·ligència està desequilibrada.

Ja ho veieu. Tot un repte. Un repte, això sí, apassionant.

I tornem a la nostàlgia inicial: com puc sentir nostàlgia quan em sé i em sento rodejat de persones que estimen tant el seu ofici! Ai, agredolça nostàlgia! No tinc temps per tastar-te!

Jaume Cela

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *