Reflexions sobre les retallades

Carta de la Celia (una mare de l’ampa de l’escoleta)  que recolzem plenament des de l’AMPA

Durant diverses tardes del mes de maig vaig acudir a la classe del meu fill per a, dintre del projecte de la seva classe -els peixos-, fer uns peixos de paper maché. La mestra s’havia assabentat de l’obsessió del meu marit pel paper maché (durant una temporada va empaperar qualsevol cosa que se li posés al davant), i ens va convidar a col·laborar en una de les activitats de la classe. Esperava acabar en una tarda, innocent de mi. El primer dia vaig sortir frustrada i esgotada. Ens havíem dividit en 5 grups, de manera que ens encarregàvem de 5 nens per adult i, mare meva!:  com costa atendre’ls a tots de forma individual, amb els seus diferents ritmes, les seves diferents motivacions i els seus diferents caràcters. Després vaig comprendre el procés:  escoltar i observar per a aconseguir primer la seva atenció i després la seva participació, involucrar-los en el joc i, a través d’ell, en l’aprenentatge). Vaig viure l’esforç que requereix i la compensació: un aquari de peixos amb ulls grans i també de petits, peixos taurons, peixos ràpids, peixos amb antifaç, peixos somrients, empipats, abonyegats, acolorits… Però tots peixos orgullosos del seu treball i dels seus assoliments. I ho vaig comparar amb l’educació que jo vaig tenir. Érem tants que no hi havia temps per a individualitats, el mestre feia la seva classe, i nosaltres, segons les nostres capacitats, rebíem un programa i apreníem a obeir, a donar per  bo tot allò que ens deien. I, com a molt, a criticar al pati. I a fe que ho vam aprendre bé.

Som una societat passiva. Ens diuen que retallaran els recursos per a l’educació, la sanitat, els drets dels treballadors… I maleïm, i ens queixem (igual que vam fer al pati, però ara a casa o al bar). Quan toca fer-se escoltar, manifestar-se, organitzar-se o participar, prendre un paper actiu, llavors pensem  que no ens toca a nosaltres, que el que és públic no és de tots, que no és de ningú i que tenim coses millors que fer:  no serveix per res perquè total fan el que els dóna la gana. I potser és veritat i faran el que els doni la gana. Però no tenim dret a queixar-nos sense abans fer el que està en les nostres mans per a canviar-ho.

Com a pares formem part de la comunitat educativa, hem contret un compromís comú (exprés, amb l’escola dels nostres fills i tàcit amb la societat).

No puc parlar pels altres pares, però puc fer-lo per mi.

Vull que el meu fill sàpiga mirar el món d’una forma crítica i responsable, que sigui un subjecte actiu en la construcció d’una societat de tots. Per a això necessito la col·laboració de l’escola. I no serà possible si  les aules es massifiquen, si les escoles es queden sense recursos, si el treball dels professors es menysvalora. Per això entenc que el meu deure com mare és ser responsable i activa, fer-me escoltar, participar en les associacions creades per defensar els nostres interessos comuns, en les iniciatives ciutadanes que mostren la seva indignació davant les retallades. És incòmode, fa mandra i requereix esforç. Però ho compensa el fet de sentir-se congruent, persona, part de la societat i no massa (passiva i cabrejada).

Jo crec en l’escola pública, perquè crec que l’educació és un dret i no un privilegi. 
M’indignen les retallades, m’indignen els nostres representants i m’indigna la nostra passivitat. El govern té el deure proveir els mitjans perquè aquest dret sigui possible, i nosaltres tenim l’obligació de, almenys, recordar-li-ho.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someoneShare on LinkedInPin on Pinterest

Un pensament a “Reflexions sobre les retallades

  1. Retroenllaç: Sobre les retallades |

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *